EXCURSIONISME

L'any 1950 va entrar a formar part de la SEDAC-OAR (Secció Excursionista d'Acció Catòlica-Obra Atlètico Recreativa), però no fou fins a les acaballes del 1951, que de la mà d'en Miquel Ball i Mateu, fundaren l'escoltisme a Igualada, amb un ventall d'activitats, però sobre tot innumerables excursions, campaments i ascensions al Pre-Pirineu i Pirineus.

L'antiga SEDAC es transformà per tant en la nova Secció d'Escoltisme d'Acció Catòlica, i estrenà el seu propi logotip.

De l'excursionisme local i de comarques veïnes, amplia les seves sortides al Pre-Pirineu i Pirineus, assolint entre d'altres, pics tan emblemàtics com el Pedraforca, l'Aneto, el Mont Perdut, el Vignemale, la Pica d'Estats, el Puigmal...

Als seixanta anys es jubila del treball, però no de la vida. Per gaudir d'una vida sana fa dues excursions cada setmana, combinades amb un vehicle tot terreny, caminant de tres a quatre hores per les comarques, en companyia d'amics de sempre, i amb el grup de veterans del club excursionista UECANOIA, amb la redescoberta de llocs i itineraris de la joventut.

Algunes de les excursions les fa agrupat en colles de veterans, com ara el Club Excursionista UECANOIA, acceptant la responsabilitat voluntària de fer de guia i coordinador en moltes d'elles, i fa realitat aquella dita de "camina i puja com un veterà i arribaràs a dalt com un jove".

RESENYES D'ACTUALITAT

Veterans del Club Excursionista UECANOIA
VOLTA PER MONTSERRAT, DES DE COLLBATÓ

És la màgica influència de Montserrat... Ens atrau. I els veterans de la Uecanoia, des de fa un cert temps, finalitzem cada temporada -la d'estiu i la de fi d'any- amb una excursió per Montserrat. Aquesta vegada, el dijous 17 de desembre, aplegarem en una sola matinal dues excursions ja fetes amb anterioritat (31 d'octubre de 2002 amb récord de participació, i 15 de desembre de 2005), un circuit potser un pèl massa llarg amb sortida i arribada del poble de Collbató (388 m). Pujada pel Camí Vell (popularment de les Bateries) que va pel Llençol, la roca dels Polls, les voltes de Sant Antoni, el torrent de la Fontseca i el torrent Fondo, fins al pla i capella de Sant Miquel (855 m). La baixada pel Camí Nou (de les primeries del segle XX) que des de la Santa Cova duu pel clot de Bellsasona i les Feixades a les coves de Salnitre, l'àrea de la font i ermita de la Salut i altra volta a Collbató.

El camí de les Bateries (Camí Ral tractant-se de l'antiga ruta medieval, o Camí Vell de Montserrat) fou fins mitjans del segle XVIII el principal camí d'accés al santuari de viatgers i pelegrins amb ases. Antigament s'anomenava també La Costa de Montserrat, i més modernament se'l coneixia com a Camí de les Voltes. Per ell pujaren reis, sants, pelegrins i visitans il·lustres per venerar la Moreneta. El camí fa continuament unes llaçades per guanyar alçada i arriba a un esperó de la muntanya (a 625 m) on veiem pintada a la roca una gran senyera, dita el Llençol, amb records d'excursionistes, i que ens oferiria una amplíssima vista aèria des de Collbató a Collserola i nuclis d'aquesta vall del Baix Llobregat si el dia hagués estat clar. Sempre caminant en filera india, es continua per cornises al peu de les roques, es passa oer b almes, trams d'empedrat i més llaçades (una mica dures) que ens porten al darrer esperó d'aquesta banda de la serra, conegut com el Cim de les Voltes (730 m). Aquí esmorzem, les boires ja dominen, comença a caure un borrascall que aviat blanqueja el camí. Amunt, som veterans amb el cor jove!. Més endavant, arrobem a la zona de les Bateries (810 m). No veiem res!. Durant la guerra del francés (1812) s'hi instal·laren bateries amb nou canons, d'ací el nom de les Bateries. Però un grup d'homes del poble els estimbaren penya-segats avall.

A esmentar que tot el camí presenta encara gran part del seu empedrat, que facilità un dia el pas dels animals de bast. La pujada ha estat relativament fàcil, en la qual el fort desnivell que cal superar queda compensat pels amplis giravolts ja que el camí va sempre flanquejant cap a llevant travessant torrents i serrats amb pendent suau. Tenint en compte els aiguats del juny del 2000, v a veure malmesa la seva estructura. encara que hi hagué actuacions encertades que ho solucionaren. Transcorre quasi sempre per indret molt solell, que aconsella no pujar-lo a l'estiu per la calor que hi fa. Ah, tampoc hi pujeu amb boira i nevant...!

Arribem al Pla de Sant Miquel (855 m) quan ja és tot blanc. Important cruïlla de camins, tenint a la dreta el que baixa fins trobar el camí que va de les coves de Salnitre a la Santa Cova, que seguirem de tornada. Però abans en cinc minuts ens arribem a l'ermita de Sant Miquel (documentada al segle X, enrunada durant la guerra naopoleònica i reedificada al XIX sense valor arquitectònic), des d'on hauriem de veure el monestir i el Pla de la Trinitat. Res!
La davallada és per un camí molt pedregós, el Camí Nou (?), en molts trams de mal caminar, on cal afermar la passa i evitar la relliscada sobre el pedregam solt (ja ho diuen: pedra que rodola, mai posa molsa). Són continues i inacabables ziga-zagues tot baixant pel torrent de Bellasona, amb llocs on encara hi ha senyals de la barrina que en temps pretèrit fou menester per obrir pas entre les roques i amb margenals per sostenir el camí. Sortosament ara ja no cau cap borrelló. Després, el camí de les Feixades per sobre el torrent de la Salut. En arribar a les coves de Salnitre, queden encara per davallar els 208 graons de les escales que hi menen, seguir per l'àerea de la Salut i entrar a Collbató pel costat nord.
Resum: Participants, 21. Recorregut, uns 13 km. Temps efectiu de camí, 4 h i 35 minuts. Desnivell acumular, 660 m. Cordinadors, Joan Mollà i Josep M. Compte.

Text i fotos: Joan Mollà

.







Veterans del Club Excursionista UECANOIA
ELS MOLLONS, BONIC PARATGE A FREC DE CASA

Els Mollons, és una muntanya molt coneguda a l'Anoia per les seves característiques rocoses i un dels excel·lents miradors (juntament amb la Tossa, el Puig Aguilera i el castell de la Pobla) de la bonica panoràmica sobre la conca d'Òdena. Aquest paratge que tenim a frec de casa i que ens és tan familiar, fou un dels motius del itinerari circular, fàcil de seguir, del dijous 19 de novembre de 2009. Veredes que, prou trepitjades ja des de la nostra adolescència, poden patir canvis provocats per la gran eixemplada actual de camins i pistes forestals, i que son recordats des que feiem les primeres tentines en l'"escola" d'escalada igualadina que eren els Mollons. Recordem la roca Llarga, la pared Negre, la via de la Figuera, la via de la Sivina, la via Àpia...

Iniciem el recorregut després d'aparcar els cotxes al barri de l'estació dels Catalans a la Pobla de Claramunt. Pujem pel costat sud, pel pedregós camí (aquest sí que no ha canviat amb els anys) que després d'uns oliverars ben aviat passa per sota la roca Llarga (o el Monólit) i que en poc més d'una hora mena la cim. Hem passat d'una altitud de 264 m. a la Pobla als 542 m. (560 segons l'Institut Cartogràfic de Catalunya).

La sòlida creu de ciment, situada al molló gros o primer molló que ofereix una bona aresta i sobre tot un esplèndid panorama, ens dona la benvinguda. Hi hou implantada pel company Gaspar Vilarrubias en ocasió de l'Any Marià de 1987. Els relleus en bronze son obra de l'escultora Teresa Riba. Però amb nostalgia recordem també la primera capelleta de fusta amb l'imatge de la Purísima, fa molts anys desapareguda, que hi fou col·locada per la SEDAC (Secció d'Escoltisme d'Acció Catòlica) un 19 de desembre de 1954 amb la celebració d'una missa de campanya.

Amb calma esmorzem al cim. La panoràmica que es divisa, encara que el dia no es prou calar, és mereixedora de fer-hi una bona estada. Després, ja de baixada, tenim l'oportunitat de conéixer un recó prou engrescador, un detall de la contrada. Es tracta de la Roca Caganera, una estilitzada, singular i curiosa roca poc coneguda perquè rau un xic apartada del camí habitual, situada en una zona anomenada l'Empedrat. Ens hi enfilàvem en les nostres primeres grimpades allà per l'any 1954. Sembla ser que el seu nom de Caganera, pot venir de que a la seva base hi ha uns forats un dels quals sembla talment el d'una comuna, aquells seients que en l'antigor servien de cagadora, per dir-ho en llenguatge col·loquial o familiar. Retornant de la roca pel sendéró mig perdut que hi mena, al·leluia!, trobem uns quants rovellons i almenys tres dels quals son de 12 o 13 cm de diàmetre.

Tot baixant, i després d'una gran giragonsa, el camí transcorre per sobre la zona del torrent del Llop, on si la busqueu hi trobareu la font del Llop, una antiga font de clot mig abandonada. El camí va continuant per sota mateix dels tres mollons fins el retorn a la Pobla.

Resum: Recorregut, 9'5 km. Temps efectiu de camí, 3 hores. Desnivell, 278 m. Coordinadors, Josep Baldelló i Joan Mollà. Participants, 27.

Text i fotos: Joan Mollà.

Veterans del club excursionista UECANOIA

CIRCUIT DES DE SANT JOAN DE MEDIONA

Dijous 6 de novembre de 2009. Itinerari: San Joan de Mediona (450m), torrent de Puigcogul, bosc de Bulligons, carena de la muntanya del Marquès, masia de les Clivilleres (660m), turó de les Clivilleres (745m), urbanització can Verdaguer, castell de Mediona (427m) i Sant Joan de Mediona.

Sortim de Mediona per un camí que comença sota el campanar de l'església, voreja uns horts i passa pels antics safareigs públics. L'excursió transcorre majoritàriament per camins i corriols que són fabulosos i sense cap especial dificultat (algun tram amb pedregam) pel vessant obac de la serra de les Clivilleres, entre frondosos, espectaculars i preciosos boscos de pi blanc i alguna clapa d'alzines, i això sí, pujant, pujant, pujant...

Com que el vent bufa de valent, esmorzem a recer solei de la gran masia abandonada de les Clivilleres, força malmesa, que data dels temps de repoblació dels segles XI, XII i XIII. Després ja a l'alçada de la serra de les Clivilleres, que constitueix una perllongació cap el nord-est de la serra del Bolet, amb el seu turó que és punt culminant amb el mateix nom, gaudim de bones vistes de la plana del Penedès, amb una gran panoràmica sobre la comarca, que abraça des de Montserrat al mar i al Montmell. Sota nostre (est) molt al fons, quasi a ull d'ocell, hi ha la població de Sant Quintí de Mediona. Seguint la carena veurem enmig de la garriga, uns quants pins negres alts, la capçada dels quals van respectar les flames del paorós incendi de l'any 1994.

Un altre dels atractius de la caminada és l'històric castell de Mediona (construït al segle X) i la seva església romànica de Santa Mariaa (inicis del segle XI), declarats bé d'interès cultural per la Generalitat, que ja coneixíem d'un anterior recorregut.Ocupen la part alta d'un singular esperó rocallós que forma un meandre del riu de Bitlles, amb l'antic camí que en segueix el curs i que seguim aigües amunt. D'especial interès, per la seva geologia i paisatge, és la gorja excavada per la rierra de Mediona sota les cingleres que cauen aplomades des del castell, i on s'hi practica l'escalada.Trobem la pista asfaltada que va de San Joan al castell, i per l'antic molí de Mediona, un edifici esmentat ja des del 1011 que actualment serveix de granja, entrem al poble.

Temps esmerçat, 3h i 50´ net. Quilòmetres de recorregut, 12. Desnivell acumulat: 530 m. Coordinadors, Jordi Mateu i Gaspar Vilarrubias. Participants, 30.

Text i fotos: Joan Mollà.

.

.

.

.

.

.

.

,

.

.

.

.

.

Veterans del club excursionista UECANOIA

LA RUTA DELS MOLINS DEL RIU GAIÀ A STA. COLOMA DE QUERALT

El recorregut del passat dijous 22 d'abril de 2010, coordinat per Josep M. Compte, Manuel Tomàs i qui signa, transcorre pels termes de Santa Coloma de Queralt i Les Piles i és una ruta planera. S'hi troben les restes de vuit molins fariners, un dels elements més emblemàtics del patrimoni històric, malgrat l'estat d'abandó que han sofert durant molts anys. S'hi troben també la resclosa mediaval del riu Gaià, l'aqüeducte, el pou del gel i l'ermita romànica de Sant Salvador de Figuerola.

Els 26 caminaires sortim de davant de la monumental Font de les Canelles o Font dels Comptes, d'estil barroc, construïda l'any 1614, amb vuit canelles amb caràtules de pedra i brocals de bronze d'on raja l'aigua de l'aflorament del riu Gaià. Es creua el llit del riu per una pasarel·la, i allí mateix i podem veure el saltant d'aigua que provoca la resclosa mediaval. Més endavant el camí segueix els horts fins la bassa del Molí Nou (molt enderrocat) tot seguint el rec que ens condueix fins l'aqüeducte que salva el Gaià passant per sobre seguint el curs que feia l'aigua. Ja al camí que pren el nom de Camí dels Molins, passem per davant de la font dels Carreters. A tocar també del camí trobem la bassa del Molí de la Torre i la torre, única edificació que queda dempeus del molí. Més endavant trobem arrecerat a la vora del camí el pou de gel que en l'antigor abastía tot Santa Coloma.

El paisatge és de turons farcits de parades de sembradura allà on el terreny ho permet, fins arribar al Molí de Pocorull, a mà esquerra sota un marge de pedra, on es poden veure les restes del molí formades per una arcada d'entrada i una nau coberta per una volta de canó. Seguim fins el Molí del Requesens o del Petronillo, un dels més grans de la contrada, malauradament en estat ruïnós com la majoria. Un camí molt més secundari i que està custodiat per sis alts pollancres ens porta al Molí del Sol, que queda a la vora del riu i ha estat restaurat recentment. Al dintell d'entrada, un sol i una data: 1753. Fins aquí arriba el camí carreter; ara continuem per la vora del Gaià, per un sender que, tot i ser força evident, queda una mica tapat per les herbes que hi creixen abundantment. Aviat creuem l'aigua per una passarel·la per seguir per l'altra riba sempre a tocar del riu, i més endavant tornem a passar a la banda dreta. Ens queda a la solana el Molí Vell de Sant Gallard, amb un tram de camí de traçat antic on encara es pot veure el ferm empedrat.

S'arriba a Sant Gallard, pedanía del municipi de les Piles, amb una placeta on s'agrupen unes poques cases i l'esglesiola romànica dedicada a la Mare de Déu de la Llet. Els avantpassats d'Antoni Gaudí procedien de la casa que hi ha enfront de l'església (Cal Cornet). Hi fem l'aturada per esmorzar.

Una mica més endavant travessem la carretera de Pontils. Enfront veiem les cases de Figuerola (tant sols dues cases resten dempeus i tot l'indret resta força descurat) i més enretirada hi sobresurt el campaneret de l'ermita de Sant Salvador de Figuerola i guiats per ell voliem seguir un antic camí entre parades de conreu, flanquejat per marges de pedra, que estava molt embrossat i requeria pujar sobre el marge ran del sembrat, però el propietari de forma contundent ens ha barrat el pas. Anem enrera i tot fent comentaris sobre l'actitud del pagès, arribem a Sant Salvador de Figuerola per un altre camí que resulta molt millor. L'església de Sant Salvador es molt bonica, bastida al segle XII, té un absis semicircular amb fris inferior i finestra de doble esqueixada. La porta d'ingrés és amb arquivolta i àbac. Ha estat molt ben restaurada (vegeu-la a la foto de família).

Un sender ombrejat per verdisses ens portarà al camí carreter i després a una pìsta molt bona. Als costats, marges de les parades i algun ametller que ajuden a trencar la monotonía del paisatge llis, però ara ben verd, del conreu de cereal. Entrem a Santa Coloma pel Santuari de Santa María de Bell-lloc, monument històric-artístic conegut popularment com "El Convent", edifici de transcisió del romànic al gòtic dels segles XIII al XIV, amb moltes transformacions i recentment restaurat, on destaca la seva portalada que és un bonic exemple de l'escultura romànica.

Text i fotos: Joan Mollà